Bach i xarxes socials: renovant la música clàssica

Podria un concert de música clàssica, que descarta tota l’experiència “clàssica”, atraure una nova audiència?

En un país amb gran tradició clàssica com Gran Bretanya, la classe treballadora s’ha estat apartant de la música clàssica per dècades. Això passa al mateix temps que, almenys en aparença, esdeveniments com els BBC Proms són cada vegada més publicitats i reeixits.

¿Com fas per atraure un oficinista, un dependent o a un manyà professional a l’experiència que pot arribar a ser la música clàssica?

Es diu que pot emportar-se un cavall a l’aigua, però no pots obligar-lo a beure. Així que prendre a un no-creient de música clàssica -o almenys un escèptic sense experiència- i portar-lo a un concert pot ser alguna cosa, si més no, impredictible.

Qualsevol que estimi la música clàssica estarà familiaritzat amb el desig d’encoratjar els altres a estimar-la tant com ells. Quan trobes una cosa tan especial, emocionant i afectiu, vols que la major quantitat de gent comparteixi l’experiència.

Amb l’èxit desenfrenat i generalitzat del pop durant l’últim mig segle, la música clàssica s’ha mantingut al marge del gust i l’experiència de moltes persones. Això ha fet a la “fraternitat clàssica” encara més desitjosa a guanyar conversos.

Com a part d’aquesta fraternitat sempre estic intentant descobrir què és el que la gent no entén de la música clàssica. Què és el que els resulta intimidant o avorrit sobre la mateixa?

Què passaria si poguessis crear una experiència que aconseguís superar aquests sentiments? En lloc d’esperar que la persona s’adapti, potser és hora que la indústria de la música clàssica sigui la faci algunes adaptacions.

Amb els anys, molts promotors clàssics hauran escoltat les observacions negatives:

1. És massa car, o és massa diners per arriscar-me a que no m’agradi.
2. Les peces són massa llargues; si no m’agrada alguna cosa, hi ha molt més que aguantar abans que s’aturi.
3. No m’agrada seure en un lloc per tant de temps. Em poso nerviós, vull moure, especialment si …
4. … no hi ha prou varietat, és només un cor, una orquestra o un quartet de cordes tota la nit.
5. Vull prendre un glop
6. Per què no puc utilitzar el meu telèfon?

I així han sorgit espectacles com el “Classical Mixtape” a Londres, que intenta enfrontar totes aquestes barreres doncs:

1. No és massa car: pot triar el preu que paga (amb un mínim d’una lliura)
2. No és massa llarg, cap peça dura més de cinc o sis minuts.
3. No hi ha files de seients per sentir-se atrapat o nerviós.
4. Hi ha una varietat d’intèrprets, instrumentals i corals.
5. Les autoritats de l’abadia permeten prendre gairebé qualsevol cosa durant el concert, excepte vi negre doncs taca el pis de pedra.
6. Es encoratja el twitteig en viu de l’esdeveniment.

Crear un format de concert amb aquestes característiques no farà que la gent se senti còmoda immediatament escoltant assegut els 70 minuts de les simfonies de Mahler o Bruckner.

Classical Mixtape no s’està ocupant d’aquest “problema”. Però si estàs entrenant per una marató, no pots anar de zero a 42 quilòmetres d’una sola vegada: has de desenvolupar la teva resistència.

Si alguna cosa com Classical Mixtape els dóna confiança i curiositat per portar una mica més enllà aquest descobriment musical, llavors haurà complert la segona part del seu treball.

¿I quina és la primera part? Simplement brindar a les persones una experiència entretinguda i memorable que toqui el seu cor.